teatre d’ombres (I): teoria i pràctica de vèncer

Posted by puntodefugaMar 13th, 2009puntodefuga on

dedicat a en Joan Arnera, amb afecte


ciutat. espais on tot és submissió,

on cap musa s’espera per a beneir la metàfora (cercles concèntrics)

jo respiro la xarxa a cada instant, dono menjar a les aus, vigilo les naus còncaves -àtoms impulsors del canvi- anhelo el desplaçament (entendre la llengua en què parles)

poema: la veritat sóc jo qui la funda, perquè jo sóc el món descansant sobre el cadàver del món.

una veu, infinites variacions fonètiques, i què?: cap esdeveniment

(fins i tot el seguici de filòsofs necessita guardians per a salvaguardar el seu ésser-en-el-món)

ombra n.1 (la meva, esgarrapant el lector, assimilant papallones o pedres a l’estomac, amor-no amor, entre el silenci i la mort):

no em donaré a ningú que no es digui Mnemòsine.

ombra n.2 (no sóc jo, és la permanència de la metàfora imposant-me una continuïtat en la realitat):

qui sap si la repetició d’un acte no implica un estranyament?

per això, NO a la privatització de la metàfora! el meu NO és un NO amb set de venjança,

un generador d’horitzons sobre els que posar els peus, i avançar

exèrcit d’ombres (projectant-nos en totes direccions): qualsevol filosofia es redueix a constatar que les fronteres del pensament mai han estat traspassades per la realitat.

com a bones filles d’Eva, continuem caient víctimes de l’automatisme de les portes,

transportant el metall -alquímia del vers?-, donant voltes a l’Origen, precipitant-nos sobre el paisatge, robant veu, bellesa (ombra), la fertilitat en els símbols de la ceràmica de Jomon

anti-ciutat. espais per a l’obertura, per al desplaçament. èxtasi.

rebutjar el centre, suportar el pes, moure’s sempre en totes les direccions

  • poemas
  • Comentarios desactivados en teatre d’ombres (I): teoria i pràctica de vèncer

teatro de sombras (I): teoría e práctica de vencer

Posted by puntodefugaMar 13th, 2009puntodefuga on

cidade. espazos onde todo é submisión,

onde ningunha musa agarda para bendicir a metáfora (círculos concèntricos)

eu respiro as redes a cada instante, dou de comer ás aves, vixío as naves concávas -átomos impulsores do cambio- devezo polo movemento (por entender o idioma no que falas)

poema: a verdade fúndoa eu. porque eu son o mundo descansando sobre o cadáver do mundo.

unha voz, infinitas variacións fonéticas, e que?: ningún acontecemento

(mesmo o séquito de filósofos precisa de gardiáns para salvagardar o seu ser-no-mundo)

sombra n.1 (a miña, rabuñando ao lector, asimilando bolboretas ou pedras no estómago, amor-non amor. entre o silencio e a morte):

non me darei a ninguén que non se chame Mnemosine.

sombra n.2 (non son eu, é a permanencia da metáfora impoñéndome unha continuidade no real):

quen sabe se a repetición dun acto non implica un alleamento?

daquela, NON á privatización da metáfora! o meu NON é un NON sedento de vinganza,

un xenerador de horizontes sobre os que pousar os pés, e avanzar

exército de sombras (proxectándonos en todas as direccións): toda filosofia se reduce a constatar que as fronteiras do pensamento xamais foron transpasadas polo real.

como boas fillas de Eva, seguimos caendo vítimas do automatismo das portas,

transportando o metal -alquimia do verso?- dando voltas ao redor da Orixe, precipitándonos na paisaxe, roubando voz, beleza (sombra) a fertilidade nos símbolos da ceràmica de Jomon

anti-cidade. espazos para a apertura, para o desprazamento. éxtase.

rexeitar o centro, aguantar o peso, moverse sempre en todas as direccións

  • poemas
  • Comentarios desactivados en teatro de sombras (I): teoría e práctica de vencer